Routeburn Track, un dels Great Walks de Nova Zelanda (per Josep Miralles)

Per primer cop, comptem amb un post convidat al nostre bloc. Mitjançant el relat i les fotografies d’en Josep Miralles, descobrirem un dels Great Walks de Nova Zelanda.

Divide, starting point

Divide, inici del sender. Foto de Josep Miralles

El sender Routeburn Track (40 km) corre pels parcs nacionals de Fiorland i de Mount Aspiring al sud dels Alps de Nova Zelanda. Amb un desnivell d’uns 1.000 m constitueix una de les travesses més populars del país. Prop d’aquest sender es troba el conegut Milford Track, que Rudyard Kipling va batejar com la travessa més bonica del món. Aquesta fama, que d’altres llocs iguals o millors no li han pogut prendre, li proporciona anualment una gran afluència de turistes. Nosaltres l’haguéssim volgut fer també, però calien massa dies (5) i, a més, és força cara. La mateixa empresa que l’organitza (Ultimate Hikes) ofereix també la Routeburn Track i ens vam decantar per aquesta segona pel fet de ser més curta (3 dies) i més barata. A més, excursionistes i guies que havien fet ambdues travesses coincidien en el parer que aquesta travessa és millor, tant per la seva varietat com per les possibilitats de bon temps.

Pont penjant

Pont penjant. Foto de Josep Miralles.

El sender Routeburn Track és molt fàcil, sense perills i ben senyalitzat. Es pot fer perfectament sense guia. Un excursionista amb bon fons el pot recórrer en un sol dia, però si es vol fruir dels seus astoradors paratges és aconsellable dividir-lo en tres etapes. Així queda temps per aturar-se, admirar la bellesa dels paisatges i, és clar, fer centenars de fotografies.

Estratègicament situats en les seves terceres parts hi ha dos refugis, Lake MacKenzie i Routeburn Falls, en els quals pernoctar, a més de la cabana del llac Howden (a 3,5 km del començament del sender), però cal reservar l’allotjament amb anterioritat. La travessa sense guia és molt més barata, però vam optar per anar amb guia per no haver de dur des d’Europa tots els pertrets necessaris (motxilla, sac de dormir, tovalloles, etc.) ni carregar amb les vitualles de tres dies.

Així doncs, a mitjans de gener, amb 18 participants més i 3 guies, vam pujar a un autocar que ens va portar fins al Divide, punt de començament del sender, situat a l’altra banda de les muntanyes que havíem de creuar. Ultimate Hikes ens havia proporcionat unes motxilles per dur-hi les nostres pertinences, així com un impermeable i un llençol-funda. No havíem de dur res més.

Earland Falls

Earland Falls. Foto de Josep Miralles.

Plovisquejava i hi havia boira, però no importava gaire, ja que aquell dia el trajecte, apart de l’esporàdica pujada al cim del Key Summit (des d’on no vam poder veure res), transcorria per un bosc fantasmagòric d’arbres de troncs tortuosos entapissats de molsa, branques cobertes de líquens penjants i arrels que s’entrellaçaven entre majestuoses falgueres gegants. Mai havíem vist res d’igual. A mig camí vam haver de passar per la base de la impetuosa cascada Earland Falls. Sort dels impermeables! A mitja tarda vam arribar al refugi del llac MacKenzie. Va ser una autèntica i agradabilíssima sorpresa constatar que ens esperava un excel·lent allotjament, nou, amb habitacions per a quatre (encara que en vam poder ocupar una per parella), senzilles però ben netes, amb banys i lavabos per a homes i dones per separat, també impecables. Igual que al refugi del dia següent (Routeburn Falls), els tres guies es van transformar aleshores en cambrers i van ajudar els encarregats del refugi a servir-nos un saborós sopar de tres coberts.

El segon dia va despertar sense pluja i, després d’un abundant esmorzar, vam pujar per la falda de la muntanya ja nua de bosc fins al refugi del collat Harris Sadle. Des d’allí, després de menjar un entrepà i prendre cafè, vam continuar fins al Conical Peak, punt més alt de tota la travessa (1.515m) i amb àmplies vistes d’aquella part dels Alps.

Harris Lake & Conical Peak

Harris Lake & Conical Peak. Foto de Josep Miralles.

Un bellíssim camí de baixada vorejant el llac Harris i per prats solcats pel començament del riu Routeburn ens va portar fins al nostre segon refugi, semblant a l’anterior i amb similar oferta.

El tram del tercer dia, ja amb sol, va transcórrer pel fons de la vall, entre frondosos boscos i nombrosos ponts penjants pels que vam poder creuar el cabalós riu en què s’havia convertit el Routeburn. A la fi del sender ens esperava l’autocar que va dur-nos de nou a Queenstown.

A part de la innegable bellesa del paisatge, si quelcom s’hagués de destacar d’aquesta travessa seria la bona organització i la neteja. Al fet que els refugis estaven proveïts de lavabos i dutxes immaculadament nets, abundància d’aigua calenta i blanques tovalloles, cal afegir-hi que a mig camí, dins de les diferents etapes, hi havia latrines igualment ben arreglades i proveïdes. I, naturalment, en tot el recorregut ni un paper ni una deixalla que trenqués l’encisador primitivisme d’aquells paratges. Quant per admirar i tant per aprendre!

This slideshow requires JavaScript.

Text i fotografies de Josep Miralles

Advertisements

Posted on 05/03/2013, in CATALÀ, NEW ZEALAND, Viatges and tagged , . Bookmark the permalink. Leave a comment.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: