#Entrevista des del sofà: Lorenzo, vida familiar a Florència

El Lorenzo Ortiz va arribar a Florència per començar una nova feina com a bibliotecari a l’Institut Universitari Europeu. Sempre havia volgut treballar en una biblioteca universitària i quan va sorgir l’oportunitat, ell i la seva família la van aprofitar. Amb dues nenes petites, la Inés i la Clara, el Lorenzo i la seva dona Beatriz van deixar Alcalá de Henares per instal·lar-se en una nova ciutat, a la qual mai havien estat, i ja hi porten quatre anys. Com a curiositat, el Lorenzo va ser un dels protagonistes del programa televisiu “Castellano-manchegos por el mundo”.

En aquesta nova “Entrevista des del sofà” descobrim la Florència del dia a dia.

1. Com ha estat adaptar-se amb tota la família a una nova ciutat, en un altre país i amb un altre idioma?

No va ser gaire traumàtic. Ja anàvem amb la idea preconcebuda que sent Itàlia seria més senzill i, excepte els primers mesos, tot va sortir tal com havíem planejat. L’idioma s’aprèn fàcilment (almenys més que d’altres), els costums s’assemblen als nostres, es troben a faltar poques coses a les botigues. I l’adaptació de les nenes va ser brutal, en només tres o quatre mesos ja es defensaven molt bé amb l’italià i ja havien fet força amics. Totes dues van guanyar als pares per golejada.

2. Tres semblances i tres diferències entre la vida a Florència i a Alcalá de Henares

Semblances:

– Són ciutats històriques i monumentals

– Tenen un clima semblant, tot i que Florència és més humida

– A Alcalá la gent surt molt de tapes i a Florència se surt molt a fer l’aperitiu

Diferències:

– El tràfic. Florència és un caos i un estrès per al vianant

– Els mosquits. A Florència et massacren i a Alcalá fa temps que van passar a la història

– Els forns de pa. A Florència n’hi ha per tot arreu i fan un pa collonut, mentre que a Alcalá quasi no en queden i el pa, en general, deixa molt a desitjar. Una pena.

3. Trenca un tòpic sobre els toscans…

M’ha sorprès que són tancats, molt tancats, tot i que no sé si només ho són els toscans o tots els italians. Per a ells, en general, tot el que sigui italià i sobretot toscà està sempre per sobre de la resta. Per això, alguns dels meus amics italians creuen que Florència s’ha quedat al Renaixement.

4. Una imatge, un so, una olor i un sabor

– La vista de la ciutat des de qualsevol punt elevat dels voltants

– La cridòria de l’estadi de la Fiorentina, que de vegades se senten des de casa nostra

– Olor a cremat als voltants de la ciutat. Tinc la sensació que sempre hi ha algú cremant alguna cosa i és perquè cremen la fusta de les podes de les finques

– Hi ha molts sabors, està tot boníssim

5. Un racó que no surti a la guia

El meu barri, Le Cure, que és un micromón dins de la ciutat. És un barri que es va desenvolupar a principis del segle XX i té una atmosfera força especial. Es diu que és el barri més florentí de tots. Un cop hi entres, costa sortir-ne perquè, en certa manera, és com viure en un barri tal com el recordem els que ja rondem els 40. Hi ha botigues familiars i un tracte proper.

6. Un consell per sobreviure a Florència

Parar sempre atenció: al terra, per no trepitjar una merda de gos; al davant, perquè no t’enxampi un cotxe (compte amb el tràfic); i a dalt, per admirar qualsevol dels seus monuments.

                   

Vols conèixer els protagonistes d’altres #Entrevistes des del sofà?

La Nova York del David

Un català perdut a Ingolstadt

Sarah, de Zuric a Barcelona

En Josep, mitja vida a Finlàndia