Blog Archives

El Milford Sound en imatges

És el fiord més famós de Nova Zelanda, tot i que no fou descobert pels europeus fins el 1812. Entre estretes parets rocoses i pics escarpats de més de 1.200 m d’alçada, el Milford Sound recorre 15 km fins desembocar al mar de Tasmània. Sembla impossible endinsar-se per mar entre aquests gegants de roca, per això va passar desapercebut al capità James Cook, però els maoris el van descobrir molt abans i hi anaven a recollir el preuat jade.

Al Milford Sound hi plou uns 200 dies l’any i diuen que amb pluja llueix més perquè les cascades es multipliquen tot creant un espectacle visual, així que nosaltres vam ser afortunats o això volem creure.

This slideshow requires JavaScript.

Advertisements

10 trucs per viatjar per Nova Zelanda

Viatjar a Nova Zelanda no és impossible. És cert que està molt lluny i els vols són cars si viatges en temporada alta, però si és el teu somni, igual que ho era per a nosaltres, organitza-ho amb temps i llença-t’hi. Per ajudar-te amb la planificació i el dia a dia un cop siguis allà, aquí et deixem deu consells que creiem que t’aniran molt bé.

Interior Campervan1. Quin transport triar per recórrer el país? Nosaltres hem optat per una campervan o furgoneta adaptada, on podíem dormir, cuinar i menjar. Hem prioritzat tenir llibertat per moure’ns al nostre ritme, per allà on volguéssim i poder dormir a l’aire lliure. Això sí, hem triat una campervan petita, manejable i de les més econòmiques (Backpacker Sleepervans), però n’hi ha moltes per triar, tant furgonetes com autocaravanes. En aquest enllaç trobaràs la majoria de companyies de lloguer de vehicles: http://www.newzealand.com/int/motorhomes/

Quan recullis el vehicle, et donaran mapes de carreteres actuals i detallats per zones i també en trobaràs de gratuïts a les oficines de turisme (i-Site). Read the rest of this entry

Routeburn Track, un dels Great Walks de Nova Zelanda (per Josep Miralles)

Per primer cop, comptem amb un post convidat al nostre bloc. Mitjançant el relat i les fotografies d’en Josep Miralles, descobrirem un dels Great Walks de Nova Zelanda.

Divide, starting point

Divide, inici del sender. Foto de Josep Miralles

El sender Routeburn Track (40 km) corre pels parcs nacionals de Fiorland i de Mount Aspiring al sud dels Alps de Nova Zelanda. Amb un desnivell d’uns 1.000 m constitueix una de les travesses més populars del país. Prop d’aquest sender es troba el conegut Milford Track, que Rudyard Kipling va batejar com la travessa més bonica del món. Aquesta fama, que d’altres llocs iguals o millors no li han pogut prendre, li proporciona anualment una gran afluència de turistes. Nosaltres l’haguéssim volgut fer també, però calien massa dies (5) i, a més, és força cara. La mateixa empresa que l’organitza (Ultimate Hikes) ofereix també la Routeburn Track i ens vam decantar per aquesta segona pel fet de ser més curta (3 dies) i més barata. A més, excursionistes i guies que havien fet ambdues travesses coincidien en el parer que aquesta travessa és millor, tant per la seva varietat com per les possibilitats de bon temps. Read the rest of this entry

Christchurch reneix dos anys després del terratrèmol

El rellotge de la Victoria Tower de Christchurch marca les 12.51 del migdia. Fa dos anys que les seves agulles estan aturades a aquesta hora fatídica. El 22 de febrer de 2011, la ciutat més gran de l’illa Sud de Nova Zelanda va patir un terratrèmol devastador de 6.3 a l’escala de Richter, que va esfondrar gran part del centre causant 185 víctimes mortals i va afectar també zones dels afores com Lyttleton i Port Hills. Era el segon terratrèmol important en només cinc mesos, ja que el 4 de setembre de 2010 la ciutat va patir un altre sisme de magnitud 7.1 que, tot i que no va causar danys personals, va afeblir de manera determinant les estructures dels edificis.

Calle de la Red ZoneAvui, dos anys després, part del centre encara està acordonat dins de la Red Zone, un perímetre amb edificis tan emblemàtics com la Catedral,  el The Press Building, i l’estació central d’autobusos, que ara s’ha convertit en una ciutat fantasma. Entre carrers deserts, piles de runes i males herbes que creixen entre l’asfalt, edificis amb esquerdes i mig enfondrats esperen el seu torn per ser rehabilitats, mentre que d’altres estan tan malmesos, que hauran de ser enderrocats. Read the rest of this entry

Postal de paraules… Koru

Koru

Caminant pels boscos humits i frondosos de Nova Zelanda, t’imagines què devien sentir els descobridors d’aquests paradisos de verdor, enmig d’un silenci només trencat de tan en tant pels divertits sons dels ocells. Envoltat d’arbres i d’arbustos, el koru és l’espiral que creix i es va desplegant lentament fins a convertir-se en una fulla de falguera platejada (silver fern o kaponga), un dels símbol de Nova Zelanda i escut dels famosos All Blacks.

Per als maoris, el simbolisme del koru va més enllà. Aquesta espiral en moviment significa nova vida, pau i harmonia, i tallada en ossos de balena i en jade verd, esdevé un amulet que dóna força a qui el porta. La seva forma oberta el lliga a la terra, a l’origen, i l’ajuda a créixer, des d’un punt de vista real i també metafòric. La bellesa del koru ens va captivar des del primer moment.

Altres postals de paraules:

Jökulsárlón

Capadòcia

Pukekos, pingüins i altres aus neozelandeses

Pukeko, kea i weka són els noms maoris d’algunes de les aus més típiques de Nova Zelanda, a més del mundialment conegut kiwi. A diferència d’aquest últim, que habita els frondosos boscos de l’Illa Sud i que és de costums nocturnes, són aus habituals i fàcils de veure, fins i tot els pingüins. Unes de colors més llampants, d’altres amb plomes de tons terrossos, totes desperten l’interès de viatgers i turistes.

El principal tret característic de moltes de les aus endèmiques de Nova Zelanda és que han perdut l’habilitat de volar perquè no han tingut depredadors i han trobat tot l’aliment necessari a nivell de terra. Tot i això, actualment, moltes d’aquestes espècies es troben en perill d’extinció i la tasca del DOC Department Of Conservation – Te Papa Atawhai és imprescindible per garantir-ne la supervivència.

Aquest és un tast de les aus que hem pogut fotografiar al llarg del nostre viatge.

Bellbird / KorimakoKeaLittle blue penguin / KororaOystercatcher / Torea-pangoPied shag / KaruhiruhiPukeko
Shag / KawauTakaheWekaWhite-faced heron / Matuku-moanaYellow-eyed penguin / Hoiho

New Zealand Birds, un álbum en Flickr.

Nova Zelanda: 7.500km en 50 dies

La nostra ruta de gairebé dos mesos per les Illes Nord i Sud de Nova Zelanda es resumeix en aquest mapa interactiu.

Ens han faltat llocs per veure, sempre en falten, però n’hem vist molts i alguns els hem descobert gràcies a les recomanacions de les persones que hem conegut durant el viatge.

Volem agrair especialment a la Vicky Jayne (Onetangi) que ens descobrís la part inaccessible de Waiheke Island i ens animés a arribar fins a Cape Reinga i la East Coast. La Mireia, el Roy i la Susan (Mt. Maunganui) ens van convidar a casa seva i ens van aconsellar sobre Rotorua i l’artesania maori. Amb l’Andy vam tastar les cerveses locals de Wellington i vam descobrir com viu un Irish entre tants Kiwis. Entre les vinyes de Richmond (Nelson), la Claire ens va donar les claus per gaudir de Golden Bay, mentre que la Judi i el Graham (Te Anau) ens van endinsar per unes hores a la Nova Zelanda més rural i real. En Carl (Balclutha) és la prova que als Kiwis els encanta rebre visites d’ “overseas” i constatar que Nova Zelanda és un gran país per viure-hi. Amb en Philip Temple (Dunedin) hem après moltíssim sobre ell i la història recent del país i hem descobert la bellesa i solitud del llac Ohau.

Els viatges es poden planificar, però són vius, es construeixen dia a dia, sobre la marxa i interactuant amb persones locals i amb d’altres viatgers, que aporten els seus coneixements i punts de vista dels llocs per on passem.

Aquí us deixem el nostre recorregut!

Darrera etapa, del Mt. Cook a Christchurch

OamaruTradició victoriana i estètica punk. Oamaru conserva un casc antic amb edificis de finals del s. XIX, de caràcter marcadament anglès, i compta amb una comunitat artística molt activa, que ha fet de l’Steampunk la icona de la ciutat i l’ha omplert de monuments retrofuturistes. Però els més famosos d’aquesta localitat costanera són els pingüins, ja que n’hi ha dues colònies, una de little blue penguins i una altra de yellow-eyed penguins.

Aquest és un bon punt per endinsar-se a Canterbury i el McKenzie Country, un territori d’alta muntanya que deu el seu nom al llegendari James McKenzie, un pastor escocès que va descobrir aquesta excel·lent zona de pastura i refugi per a les ovelles que va robar als ramaders més rics. Read the rest of this entry

Fiordland, Catlins i Dunedin

Te AnauVeure muntanyes de més de mil metres a tocar del mar és un espectacle que posa la pell de gallina. Així és Fiordland, un parc natural on mar, alta muntanya i bosc conviuen amb algunes de les espècies d’aus més característiques del país, com els kiwis i les keas.

Des de Te Anau fins a Milford Sound, la carretera SH94 s’endinsa per un paisatge monumental amb petits aperitius com els Mirror Lakes o The Chasm, una cascada glacial d’aigua blavosa que ha erosionat les roques arrodonint-les i perforant-les com si fossin una escultura. Però el plat fort és recórrer el Milford Sound amb vaixell o caiac, un fiord de 17 km de llargada amb cinc grans cascades permanents i moltes més quan plou, cosa que passa 230 dies l’any. Milford SoundLes aigües del mar de Tasmània penetren per un passadís de parets verticals i col·lossos com el Mitre Peak, de 1200 m, i la glacera Pembroke. Tots els kiwis coincideixen que el Milford Sound sempre és una experiència, faci el temps que faci. Read the rest of this entry

Per la Costa Oest fins a Queenstown

Franz Josef GlacierDiuen que els “coasters”, els habitants de la West Coast, tenen un caràcter propi i diferenciat de la resta de neozelandesos. Aquí impera la cultura del “do it yourself” i la lleialtat. No és d’extranyar, tenint en compte el clima extremadament plujós i la natura salvatge que sovint els fa males passades i els deixa incomunicats.

L’1 de gener de 2013, el temporal va fer que els rius es desbordessin i un d’ells, el Wanganui, es va endur part del pont de la localitat de Harihari, l’únic accés de nord a sud a les glaceres Franz Josef i Fox. Passat el temporal, un dels més forts que es recorden a la zona, alguns dels camins per recórrer les glaceres van quedar tallats, i l’única vista era de les muntanyes de lluny i la llengua de la glacera Franz Josef en la distància. Això ha suposat grans pèrdues per a la indústria turística local, però els “coasters” ja s’han espavilat i han construit un pont provisional per arreglar-ho i evitar una farragosa volta de 1000 km. Read the rest of this entry

%d bloggers like this: